Sargantana de Paret

Podarcis hispanica

Altres noms en català: sargantana ibèrica.

Castellà: lagartija común i lagartija hispànica.

Família: Lacertidae

Mides:

És un lacèrtid gràcil que ateny uns 6,5 cm des del musell fins a la cloaca, bé que, amb lacua i tot, pot apropar-se a 17 cm. Més concretament, el rang de mides més comú entre els mascles varia entre 4,2 i 5,9 centímetres de la punta del morro a la claveguera, encara que alguns individus poden assolir els 6,5 cm. Les femelles, més petites i gràcils, mesuren de 4,1 a 5,7 cm. La cua pot arribar a assolir fins a 10 centímetres, pràcticament el doble que la resta del cos.

Descripció:

Rèptil de l'ordre dels escatosos. El seu cos és esvelt i presenta formes allargassades que, de vegades, esdevenen força comprimides. El cap, que és relativament petit, acaba amb un morro bastant punxegut. El dors és grisenc o brunenc, amb taques més fosques, l'esquema de les quals, però, és molt variable, si bé predominen els exemplars ratllats o puntejats. El ventre, per la seua part, és de tons blanquinosos, que, en els mascles en zel, solen esdevenir rogencs o ataronjats, alhora que es poden observar punts blaus en els flancs.

El dimorfisme sexual no és molt patent a primer cop d'ull; això no obstant, els mascles adquireixen majors proporcions i presenten formes menys estilitzades que no pas les femelles, alhora que el cap és més gros i robust. Pel que fa a la coloració, aquesta és més viva i contrastada en els mascles, sobretot durant el període reproductiu. Igual que en altres rèptils emparentats, part d'aquesta es desprèn i mou frenèticament quan és atrapada per un depredador, permetent escapar a la sargantana. La cua, però, torna a regenerar-se i pot bifurcar-se i, fins i tot, en casos excepcionals, trifurcar-se. A més de en la grandària i la corpulència, els mascles es diferencien de les femelles pel seu cap massís, triangular i d'escates més marcades, així com en la major longitud de les potes, sobretot les del darrere.

Comportament:

Les sargantanes ibèriques no mostren un autèntic comportament territorial. Els exemplars d'aquesta espècie no hivernen realment, sinó que es mantenen actius la major part de l'any. Només l'existència d'episodis realment freds a l'hivern poden forçar-los a no abandonar els seus refugis durant un temps.

Alimentació:

Es nodreixen principalment de petits artròpodes, entre els quals destaquen els aràcnids, petits coleòpters i larves de lepidòpters. Depreda sobretot insectes i aràcnids de menys de 25 mm de longitud, tant a terra com a sobre dels arbres. Al seu torn, és presa de múltiples depredadors entre els quals s'inclouen el fardatxo, diverses serps,aus i mamífers carnívors com la mostela, el gat salvatge i el gat domèstic (assilvestrat o no).

Reproducció:

L'època de zel es produeix entre març i juny, època en què resulten més visibles. Els mascles es tornen més actius i es barallen entre si, tractant de mantenir allunyats als seus competidors de les femelles. Després d'assegurar del seu triomf, el vencedor protagonitza unes còpules que poden arribar a durar una hora, encara que generalment són més breus.

Al llarg d'aquests mesos, les femelles realitzen diverses postes que oscil·len entre 1 i 5 ous, que s'incuben amb la calor de l'ambient entre 40 i 80 dies. Són allargassats i de color blanc, el diàmetre màxim dels quals fa uns 12 mm. Al cap d'uns dos mesos, aproximadament, les petites sargantanes trenquen la closca de l'ou, del qual surten perfectament formades i semblants als adults

Hàbitat: 

És freqüent en camps, murs enderrocats, parets d'edificis, marges de carreteres i, fins i tot, el podrem veure en els arbres. Per altra banda, també sovinteja en llocs propers als estatges humans, on, segons que sembla, les poblacions, pel fet de tenir pocs depredadors, poden ser més nombroses i florents que no pas les que viuen al camp, en terreny descobert. La sargantana hispànica abunda amb major freqüència en terrenys rocosos o pedregosos, on compte de forma simultània amb plataformes on prendre el sol i refugis on amagar-se en cas de perill. En zones rurals habita també en cases i murs de pedra que li proporcionen les mateixes característiques, es troba també en àrees de bosc, prada i matoll, encara que algunes activitats humanes associades a l'agricultura extensiva poden haver fet desaparèixer d'algunes zones.